Quan algú parla d'hikikomori, penso en el Japó. Habitacions a les fosques. Joves que fa mesos que no obren la porta. Una realitat llunyana, culturalment aliena, impensable a les nostres societats europees on, suposadament, ningú no està sol del tot. Però les dades m'obliguen a mirar-ho més de prop. Molt més de prop.
1 Què és l'hikikomori?
L'hikikomori és un estat d'aïllament social greu i prolongat: retirar-se de tota participació social durant almenys sis mesos, de manera que causa un patiment o un deteriorament importants. No és introversió. No és quedar-se a casa un cap de setmana. És desaparèixer del món, de vegades durant anys, mentre la família conviu amb aquell silenci sense saber com trencar-lo.
El terme el va encunyar el 1998 el psiquiatre japonès Tamaki Saito, que va calcular que al Japó n'hi havia més d'un milió de persones afectades. El 2025, el govern japonès xifrava en 1,5 milions els casos actius, aproximadament l'1,2% de la població del país.
Durant dècades, Occident ho va tractar com una peculiaritat cultural japonesa. Una cosa lligada al seu model educatiu, a l'extrema pressió acadèmica i a la cultura de l'honor i la vergonya. "Aquí això no passa." Error.
2 Europa: les xifres que ens incomoden
Una revisió sistemàtica del 2025, basada en 19 estudis i més de 58.000 participants de tot el món, va situar la prevalença mundial de l'hikikomori en el 8%. I la troballa més significativa: aquesta taxa no variava de manera important entre l'Àsia oriental i els països occidentals.
La geografia ja no protegeix ningú. Això és el que sabem, país per país:
Entre 50.000 i 100.000 joves en aïllament social greu. L'associació Hikikomori Italia ja apareix citada formalment en documents del govern sobre polítiques de salut mental juvenil.
Els joves que ni estudien ni treballen són el 12,8% dels francesos de 15 a 29 anys, més d'1,4 milions de persones. Els experts calculen que entre ells hi ha diversos milers de casos reals d'hikikomori.
L'Hospital del Mar de Barcelona va fer el 2014 el primer estudi clínic d'Europa: 164 casos documentats, una mitjana de 39 mesos d'aïllament i un 73,8% d'homes.
L'hikikomori no està reconegut com a diagnòstic clínic. El 2025, la Universitat de Plymouth va validar el primer inventari de risc per a la població britànica, amb una relació clara amb la depressió i l'ansietat.
Els mateixos investigadors diuen que Alemanya va "20 anys per darrere" d'Itàlia i el Japó. Entre el 2008 i el 2014 només s'hi van registrar oficialment 190 casos, una xifra que els experts consideren molt per sota de la realitat.
El 2026 es va documentar el primer cas a la literatura científica: un home que va arribar als serveis de psiquiatria per casualitat després de més de 20 anys tancat voluntàriament a casa.
3 Per què a Europa les causes són diferents
Al Japó i a Corea del Sud, l'hikikomori està molt lligat a la pressió acadèmica i a la por al fracàs professional. A Europa, els motors són uns altres. Els investigadors apunten sobretot a l'assetjament, el racisme, les dificultats d'integració social, la soledat urbana creixent i, una cosa que em sembla especialment important, la fragmentació de les comunitats tradicionals i la substitució dels vincles reals pels digitals.
Aproximadament el 75% de les persones afectades a Europa són homes joves de 15 a 35 anys. La ruptura social dura de mitjana dos anys, tot i que alguns casos s'allarguen durant dècades. Molts no demanen ajuda perquè no saben que el que els passa té nom.
"Una forma d'autosabotatge més involuntària que escollida, i potser una nova forma de rebel·lió passiva contra les societats modernes."
Dra. Marie-Jeanne Guedj-Bourdiau, psiquiatra de l'Hôpital Sainte-Anne (París), presidenta de l'AFHIKI. Congrés de Psiquiatria de L'Encéphale, 2026.
4 El fil invisible entre l'hikikomori i la soledat de la gent gran
El Japó té el que anomenen "el problema 80-50": pares de vuitanta anys que cuiden fills de cinquanta que mai no van sortir de casa. El que va començar com un problema adolescent es va convertir en una crisi multigeneracional. Una enquesta del 2019 va identificar 613.000 adults japonesos de 40 a 64 anys en situació d'hikikomori.
L'aïllament social no discrimina per edat. Un jove que es retira del món i una persona gran que envelleix sola comparteixen una cosa fonamental: la invisibilitat. Ningú no els veu fins que la situació ja és irreversible.
La soledat no és un problema japonès ni un problema de la gent gran.
És una pandèmia sense vacuna que travessa generacions, cultures i fronteres. L'OMS la va reconèixer com una crisi global de salut pública el 2023.
Vam fundar CuidadIA després de veure què els passa a les persones a qui no truca ningú. No demanen ajuda. Aprenen a viure amb la soledat, com si fos un moble més de casa.
5 El que li falta a Europa
Falten dades, diagnòstics i protocols d'intervenció a domicili. I sobretot falta voluntat política per mirar el que incomoda: que les nostres societats, amb tota la seva connectivitat digital, estan produint persones profundament soles.
La soledat no es resol amb aplicacions. Demana presència real, una escolta sostinguda en el temps i una intervenció precoç, abans que la porta hagi estat tancada massa temps. Allà on hi ha persones a qui no truca ningú, hi ha feina per fer.
Tens un familiar gran que viu sol?
L'ANA li truca cada dia, detecta canvis en el seu benestar i avisa la teva família si alguna cosa no va bé.
Contacta amb nosaltres →